miércoles, 21 de octubre de 2009

5. Aparició de la fotografia


En el segle XVIII ja es coneixia la particularitat de les sals de plata d' ennegrir-se per l’acció de la llum. El problema era com fixar la imatge resultant. El treball de Joseph Nicéphore Niepce es va centrar, inicialment, en substituir la litografia per un altre mètode d’impressió fotomecànic de les imatges, utilitzant productes químics sensibles a la llum. Niepce va aconseguir, en 1827, fixar permanentment una imatge sobre una superfície sensible a la llum, després de 8 hores d’exposició.


Daguerre va perfeccionar les tècniques de Niepce i va desenvolupar el procés que fixa la imatge sobre una planxa sensible de coure, el daguerreotip. L’anglès Talbot va inventar el “Calotip”, procediment que, a partir de l’original en negatiu, permet tirar copies positives sobre paper i redueix el temps d’exposició. En 1884, l’americà William H. Walker va presentar la primera emulsió fotogràfica sobre pel·lícula flexible en paper, en 1888 Eastman va posar a la venta la primera càmera fotogràfica amb aquest tipus de pel·lícula: La càmera Kodak. Un any més tard es va canviar el paper pel cel·luloide, molt més resistent i transparent.

En 1872, el milionari nord-americà Leland Standford va encarregar al fotògraf anglès Eadward Muybridge que fotografiés el trot d’un cavall per a veure si quan corria les seves quatre potes tocaven el terra. Al llarg d’una pista d’entrenament, Muybridge va construir un cobert llarg i sota el que va ficar 12 càmeres a intervals de 48 metres i mig. Els obturadors s’anaven disparant successivament quan una petita calessa, tirada pel cavall al que estava fotografiant, anava passant per una sèrie de filferros estesos sobre la pista. Les fotografies de Muybridge van rebre publicitat internacional i va dedicar gran part de la seva vida a la descomposició dels moviments d’animals i persones, estudis que han estat des d’ aleshores utilitzats pels fisiòlegs. Va inventar un dispositiu, el Zoopraxiscopi per, a partir de les fotografies de les fases d’un moviment, reconstruir-lo en una pantalla.


En 1882, el fisiòleg francès Etiene-Jules Marey, que també estudiava la descomposició del moviment i havia mantingut correspondència amb Muybridge, perfeccionar l’ anomenat fusell fotogràfic, capaç de fer dotze fotografies individuals en un sol segon. Marey va patentar el Cronofotògraf, que utilitzava una tira de pel·lícula per captar una seqüència de fotografies individuals.


4. Els precursors


En 1826 el doctor JW Paris va posar a la venta el taumòtrop, un disc que tenia gravades a cada una de les seves cares una component d’una imatge, un ocell i una gàbia, un genet i un cavall... Quan el disc girava ràpidament , mitjançant l’estirament del material elàstic subjectat als seus costats, les dues imatges apareixien superposades per a crear una imatge única.



En 1833 Joseph Plateau en Brussel·les i Simon Stampfer en Viena van idear una joguina basada en la persistència retiniana. El fenakitoscopi era un disc que contenia una dotzena de petites imatges que representaven fases successives d’una acció continuada. Entre imatge i imatge hi havia una ranura. Quan es feia girar ràpidament el disc, que es reflexava en un mirall, aquest reflex es contemplava a través de les ranures, segons anaven passant per davant dels ulls. L’efecte aconseguit era el d’una única imatge en moviment.


En 1834 George Horner va presentar el Zoòtrop, un cilindre foradat, en el qual es col·locaven en el seu interior tires de paper amb imatges que representaven diferents fases del moviment. Quan el cilindre girava sobre un eix, i s’observaven els dibuixos de la tira a través dels forats, les imatges semblaven estar en moviment. El zoòtrop era barat de produir, fet que va afavorir la seva ràpida expansió com a joguina.


En 1877 Emile Reynaud va patentar el Praxinoscopi i es va traslladar a París per a produir aquest invent. El praxinoscopi era un cilindre en el que les ranures eres substituïdes per miralls situats en el seu interior. Al girar el cilindre les imatges reflexades podien ser contemplades en el tambor interior de miralls. Reynaud va perfeccionar el seu invent i va crear l’espectacle del “Teatre òptic” en el que s’utilitzaven centenars d’imatges diferents que es projectaven sobre una pantalla per a produir una acció continua. Un segon projector sobreimpressionava els escenaris.

3. Invents i inventors


La cambra fosca
: La cambra fosca es una caixa totalment buida i tancada a la llum excepte per un forat. Els rajos lluminosos que provenen de l’exterior il·luminat penetren a través d’aquest orifici en l’interior de la caixa i projecten en la paret contraria a la del orifici la imatge exterior reduïda, invertida i amb els seus colors naturals. Constituirà segles més tard la base de la fotografia.


Les primeres referències documentals a la cambra fosca són de científics àrabs i daten del segle IX i del segle XI.
John Peckam (1240-1292) i Roger Bacon (1214-1294) van analitzar també el principi de la cambra fosca i ho van aplicar a l’estudi dels eclipses solars.

Leonardo da Vinci (1452-1519) va comparar el funcionament de la cambra fosca amb el funcionament de l’ull humà.

En 1550, Gerolamo Cardana va aplicar una lent biconvexa a una cambra fosca i Descartes en la seva obra “Diotprique” va fer la descripció definitiva.

En el segle XVII, Giovani Battista della Porta va redactar una obra determinant per a la consolidació de la tècnica i la difusió de la cambra fosca: “Magiae Naturalis”. En els seus volums es descriu com havia de ser un espectacle lluminós basat en la cambra fosca.



Les vistes òptiques

Panorames: Un retratista d’Edimburg, Robert Baker, va crear un quadre gegant continu sobra la superfície d’un cilindre i en 1788 va exhibir la vista d’Edimburg sobre un turó, superant així els problemes de proporció i curvatura, en una sala de Hymarket en Londres. La imatge envoltava als espectadors des de qualsevol angle. El seu invent va rebre el nom de Panorama i es va exhibir en Leicester Square en un saló estable durant molts anys.



Diorames: En 1822, a París, Louis Jacques Daguerre va crear el Diorama.
Consistia en quadres de grans dimensions que es preparaven de tal manera que determinades parts eren translúcides i semblaven canviar d’aspecte modificant la il·luminació frontal i posterior. Els quadres es penjaven en un auditori especial que permetia la variació de la il·luminació mitjançant la manipulació de persianes, focus, obturadors i dispositius, Aquestes sales van sobreviure durant més de 30 anys.






La llanterna màgica: Consistia en una caixa en el interior de la qual es trobava un focus lluminós, concentrat mitjançant un condensador i unes lents que permetien projectar sobre una superfície plana en una sala a fosques imatges fixades sobre un vidre, i per tant, transparents. En la llanterna màgica una caixa lluminosa transporta una imatges cap a l’exterior.


La llanterna màgica, inicialment descrita pel físic Huygens i pel científic Athanasius Kircher en 1656 i en 1671 respectivament, era ja coneguda inicialment durant els segles XVII i XVIII en Europa i altres indrets.
Al llarg del segle XVIII i XIX es van introduir millores: regulació i potenciació de la font de llum. Eliminació de les aberracions cromàtiques de l’objectiu, possibilitat de projectar dos o més plaques...



En el segle XVIII, degut a la industrialització del procés de fabricació, es va estendre entre un ampli segment de públic que el comprava com a joguina domèstica.