En 1826 el doctor JW Paris va posar a la venta el taumòtrop, un disc que tenia gravades a cada una de les seves cares una component d’una imatge, un ocell i una gàbia, un genet i un cavall... Quan el disc girava ràpidament , mitjançant l’estirament del material elàstic subjectat als seus costats, les dues imatges apareixien superposades per a crear una imatge única.
En 1833 Joseph Plateau en Brussel·les i Simon Stampfer en Viena van idear una joguina basada en la persistència retiniana. El fenakitoscopi era un disc que contenia una dotzena de petites imatges que representaven fases successives d’una acció continuada. Entre imatge i imatge hi havia una ranura. Quan es feia girar ràpidament el disc, que es reflexava en un mirall, aquest reflex es contemplava a través de les ranures, segons anaven passant per davant dels ulls. L’efecte aconseguit era el d’una única imatge en moviment.
En 1834 George Horner va presentar el Zoòtrop, un cilindre foradat, en el qual es col·locaven en el seu interior tires de paper amb imatges que representaven diferents fases del moviment. Quan el cilindre girava sobre un eix, i s’observaven els dibuixos de la tira a través dels forats, les imatges semblaven estar en moviment. El zoòtrop era barat de produir, fet que va afavorir la seva ràpida expansió com a joguina.
En 1877 Emile Reynaud va patentar el Praxinoscopi i es va traslladar a París per a produir aquest invent. El praxinoscopi era un cilindre en el que les ranures eres substituïdes per miralls situats en el seu interior. Al girar el cilindre les imatges reflexades podien ser contemplades en el tambor interior de miralls. Reynaud va perfeccionar el seu invent i va crear l’espectacle del “Teatre òptic” en el que s’utilitzaven centenars d’imatges diferents que es projectaven sobre una pantalla per a produir una acció continua. Un segon projector sobreimpressionava els escenaris.
No hay comentarios:
Publicar un comentario